Que no se'ns perdi la
memòria
Francesc Candel
El primer diumenge d'octubre érem a Ademuz i vam
anar a Santa Cruz de Moya.
Primer vam passar per Casas
Altas i després per Casas Bajas. Casas Altas
i Casas Bajas són del Rincón de Ademuz; Santa Cruz de Moya, ja pertany a Conca. Durant aquella setmana, i en
aquesta última població, s'hi havia celebrat aquest llarg títol: "II Jornadas El
Maquis en Santa Cruz de Moya.
Crónica rural de la guerrilla española.
Memoria histórica
viva". Entre els molts temes que s'hi tocaven, em guio pel seu programa,
em van cridar l'atenció: "Hablan los enlaces", "Mujer y resistencia", "La guerrilla española
en la literatura" i "El asalto al campamento de Cerro Moreno...". S'havien projectat les
pel•lícules Cinco guijarros, de Rosa María Andújar, i Silencio roto, de Montxo Armendáriz.
Entre els participants, els que més abundaven eren els investigadors i les
investigadores, i els guerrillers, és a dir, antics supervivents; també hi
havia un periodista, dos escriptors, una jurista, un diputat del PSOE, un altre del Parlament de Catalunya pel PSC...
L'únic que vaig trobar que coneixia personalment d'entre
una llista tan llarga va ser en Miguel Núñez, d'IC. Miguel Núñez és aquell
comunista a qui el cap de la Social, d'aquí Catalunya, senyor Antonio
Creix, va torturar fins a la sacietat i a qui, al veure que no havia cantat,
tot i tractar-se d'una minúcia, va preguntar, admirat, el perquè d'aquesta
actitud. Miguel
Núñez li va contestar: "Per
ètica, senyor Creix", i aleshores en Creix va ordenar: "Que detinguin
l'Ètica".
Bé, doncs, un cop passat Casas Bajas, el paisatge es va anar tornant cada cop més
muntanyós i silvestre, per la qual cosa anaves entenent que el maquis sabés
aprofitar aquelles fragositats. Ja a Santa Cruz de Moya, vam pujar al Cerro Moreno,
on es va produir l'assalt de la Guàrdia Civil al campament de l'estat major de la Agrupación
Guerrillera de Levante i Aragón. Els van delmar. La gent portava banderes
republicanes, tantes, que Esquerra Republicana hauria xalat. No sols onejaven,
sinó que petaven com tralles. Els altaveus vomitaven: "En la plaza de mi pueblo, dijo un jornalero al amo: nuestros hijos nacerán con el puño levantado". La veuarra de José A. Labordeta
ressonava: "Habrá un día
en que todos, al levantar
la vista, veamos una tierra
que ponga libertad...".
Als parlaments s'insistia a no perdre la memòria. A baix, a la cruïlla, la Guàrdia Civil,
ara només de verd, no com la Guàrdia Civil que havia delmat els qui en el seu
honor es feia aquella concentració i que anava, a més, de verd amb tricorni
enxarolat i corretjam groc, ordenava el trànsit d'aquella exguerrilla
maqui i republicana. Era fascinant. A Vallanca, un dels pobles més bonics del Rincón, la seva font de la plaça Espanya
ostentava les cinc fletxes de la Falange, i els carrers que hi confluïen eren
el de Calvo Sotelo, el del
General Mola i el del Caudillo...
Publicat al Diari Avui (octubre del 2001) (Si alguien
tiene la copia del diario
digital, le agradeceríamos
que nos la pasara. Muchas gracias)
La Gavilla
Verde
Francesc Candel
Les altres banderes que onejaven i espetegaven a Santa Cruz
de Moya entre el mar de les republicanes -poques,
però, una de cada- eren la negra i vermella, una altra amb el martell i la
falç, la negra amb la A circumferenciada i la
quadribarrada, que tant podia ser aragonesa, com valenciana o catalana. De
Barcelona havia arribat un autocar ple de gent afí al maquis, que hi van tenir
alguna cosa a veure. Si aquestes jornades sobre la guerrilla espanyola se
celebraven per segon any, el monument dalt del Cerro Moreno, estil Chillida, es va inaugurar el 1991, però el fet que cada
primer diumenge d'octubre s'hi aplegui una nombrosa concentració de republicans
i republicanes obeeix a la proclamació, el 1989, d'aquesta data diumengera com el Dia del Guerriller
Espanyol, i a la decisió de les associacions d'exguerrillers
de fer la trobada a Cerro Moreno, per allò que ja es va dir, que va ser allà on
la Benemérita els va enxampar. A propòsit de les
franges vermelles de la quadribarrada, Ángel Antón Andrés,
president d'ICERA (Instituto
Cultural y de Estudios del Rincón
de Ademuz), m'havia parlat d'un gelós alcalde d'un d'aquells pobles, que havia
col·locat cinc barres en lloc de quatre en un dels quarters de l'escut local.
Premi! Va presentar aquestes jornades del maquis l'associació La Gavilla
Verde. El seu desig era convertir
per uns dies Santa Cruz de Moya
en una aula de la Universitat de Castella-la Manxa,
una extensió de la tasca acadèmica en plena muntanya; la seva mirada s'estenia
cap al passat, un passat ocult i ignorat, per conèixer-lo en tota la seva
tràgica profunditat, aquest passat històric que no desitgem que es mori -jo
estic entre aquests desitjosos-, però que s'ha soterrat i es continua soterrant
pel sistema vigent, com si fos una xacra deshonrosa, quan es tracta d'una gesta
heroica. Encara, en els annals de la Guàrdia Civil, aquests soldats del maquis són
considerats bandolers. Ara comencen a rectificar el terme i obrir els seus
arxius posant-los a disposició dels investigadors. A través dels seus
respectius ponents hi havia representades en les jornades, a part de la
Universitat de Castella-la Manxa, la Universitat de
València, la
Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat d'Extremadura i la Universitat Rovira
i Virgili. El president de La Gavilla Verde, Pedro
Peinado Gil, un noi molt jove, em va regalar una
samarreta de La Gavilla amb un estampat bucòlic i ecològic:
unes fulletes, unes branquetes... La jornada va acabar amb una paella de
germanor. Els que tenien diabetis anaven deixant els grans d'arròs al costat
del plat. Cada cop hi ha més diabètics. A la meva taula n'érem
quatre. A la paret, en una de les parets del menjador, campaven aquests dos
crits gavilleros: "Serra i llibertat" i
"Terra de fraternitat"...
Publicat al Diari Avui el 23 d’octubre de 2001
Hi ha associacions per
a tot
Francesc Candel
Ho va dir el Guerra,
el torero: “Hay gente pa
to”. Ergo: hi ha associacions per a tot; associacions i onegés. Estant a Santa Cruz
de Moya, als actes d’aniversari dels exguerrillers republicans, se’m va apropar
un membre del grup promotor d’Iniciativa per la Justícia, que vol que aquesta mateixa justícia que ha
investigat i condemnat les dictadures de l’Amèrica Llatina, les de l’antic bloc
soviètic i les de tants altres països més; que aquesta condemna històrica que
les nacions civilitzades han fet dels règims totalitaris, caigui també sobre la
dictadura franquista, tan cruent i inhumana com la dels seus aliats: el nazisme
i el feixisme. En el seu manifest adverteixen que, més de vint-i-cinc anys
després de la mort de Franco, els crims d’ell i del
seu règim contra la humanitat continuen impunes, i que és necessari
recordar-los. Ells fins i tot els repassen. Els militars que es van rebel·lar
contra el règim democràtic republicà van assassinar generals, caps i oficials
–i soldats, afegim nosaltres– fidels a la legalitat democràtica i que no havien
comès cap delicte. Dic això dels soldats i accentuaria, pel que li ha passat a Wenceslau Trepat i Riba, soldats nens. Incorporat a files
en l’última partida del bàndol republicà, setze anys mal complerts, i destinat
a un batalló de rereguarda, tenia com a missió fer guàrdies al castell de Montjuïc. Quan van
entrar els facciosos a Barcelona,
aquest noi va pensar que com que no havia fet res, res li podien fer. Sí,
sí... Onze dies després, el 6 de febrer de 1939, fou detingut; el 10 de maig el
van sotmetre a un consell de guerra acusat de rebel·lió militar, i el 4 de juny
el van afusellar al Camp de la
Bóta. El seu germà, Josep M. Trepat, em va venir a dir que si només s’hagués comès aquesta barbaritat s’hauria conformat, pensant que una fatalitat s’havia abatut sobre en Wenceslau,
però després va saber que eren milers els afusellats com ell. Què havien fet per rehabilitar aquests
morts, em preguntava aquest home, quan vam aprovar i vam votar la Constitució les autoritats catalanes, els parlamentaris catalans i els partits polítics que
van guanyar les eleccions del 15 de juny de 1977 a Catalunya? Res i s’ha
continuat sense fer res, es contestava a si mateix Josep M. Trepat. No obstant,
Iniciativa per la Justícia dóna una resposta, después del
seu memorial de greuges, fent una crida a tots els que s’identifiquin amb la defensa dels drets humans i
se sentin ofesos per la impunitat dels crims del feixisme sense misericòrdia
durant quaranta anys d’una dictadura brutal. Fan una crida i donen una adreça per
als qui vulguin posar-se en contacte amb ells per correu electrònic: Associació Catalana d’Estudis Republicans, acer@estelnet. com
o bé a la mateixa associació, a l’apartat 20.184, 08080 Barcelona.
Publicat al Diari Avui el 27 de novembre de 2001
Enlaces de interes
http://www.fundaciocandel.org
Algunos recuerdos sobre Paco Candel. Pepe Gutiérrez-Álvarez (Para Kaos
en la Red) http://www.kaosenlared.net/noticia.php?id_noticia=45993
Francesc Candel, escritor. Guillem Martínez. El País. http://www.elpais.com/articulo/Necrologicas/Francesc/Candel/escritor/elpepinec/20071124elpepinec_1/Tes?print=1
.jpg)
