|
1.- Introducció
Quan vàrem estudiar l'Agrupació
Guerrillera de Llevant i Aragó , buidàrem
el fons de detinguts de la presó de Tarragona
que està dipositat a l'Arxiu Històric
de Tarragona (AHT). Aleshores ens trobarem amb l'expedient
d'Alfredo Lorente Jover, detingut a La Canonja el maig
de 1948. La documentació conservada en aquest
arxiu és insuficient per conèixer amb
detall la trajectòria vital d'aquest lluitador
antifranquista però certament ens permet fer
un estudi aproximatiu. Però si algú vol
aprofundir la recerca hauria de consultar el seu expedient
militar, el consell de guerra i els processos oberts
a diversos jutjats.
2.- Atansament a la seva trajectòria
militant
Alfredo Lorente Jover va néixer
a Segorb (Castelló) el 29 d'octubre de 1918.
Pertanyia a una família amb recursos econòmics
perquè, segons consta a la fitxa d'ingrés
a la presó de Tarragona (12.VI.1948) , era estudiant
de Medecina. Per tant, donat que l'any 1940 ja està
reclamat pel Jutjat d'Instrucció de Pamplona,
i que per aquelles dates no estaven les universitats
obertes, va haver d'iniciar la carrera abans o durant
la guerra civil, ja que el 1936 tenia 18 anys. El conflicte
fratricida, amb tota probabilitat va interrompre els
seus estudis, ja que algun curs l' hagué de fer
durant la guerra, fins que no cridaren la seva quinta
a files a inicis de 1938. Això sinó va
marxar voluntari.
Va combatre a les fileres de l'Exercit
Popular de la República, i com tenia instrucció
superior va poder realitzar els cursos de capacitació
com a oficial o suboficial i segurament degué
ingressar als serveis sanitaris. Sabem que la derrota
de 1939 no el deixà indiferent i, a partir de
llavors, es mostrà, amb les armes a la mà,
disposat a canviar el curs de la història.
L'any 1940 es trobava a Pamplona
o als voltants i, segons el Jutjat de la capital navarra,
cometé un furt . Això no significa que
Alfredo Lorente fos cap delinqüent. La dictadura
prohibí que es designés els antifranquistes
armats com a maquis o guerrillers i per contra s'havien
d'anomenar lladres, bandolers, etc... per així
amagar a la opinió pública la transcendència
política de les seves accions. Per tant s'ha
de tenir clar que no sempre que trobem una persona acusada
de robatori és un delinqüent comú.
És que robar, ni que sigui per menjar, no és
un delicte? Si i no. La desesperació dels fugitius
del franquisme els podia dur a realitzar el que els
guerrillers anomenaven 'apropiacions'. Amb tot eren
accions que preferien no realitzar perquè això
els indisposava amb les persones perjudicades. Molts
cops, qui els denunciava a les forces policials ho feia
per curar-se amb salut per, si de vegades algú
els delatava, tenir una coartada. Però els maquis
sempre que podien pagava: el menjar, la roba i els serveis
que necessitaven. També procurava la complicitat
de les persones antifranquistes que compartien els mateixos
ideals. Això no vol dir que, davant la necessitat,
no robessin.
Què hi feia el nostre home
a Pamplona i voltants el 1940? Intentava passar a França?
Estava detingut en un camp de concentració o
un batalló de treballadors? No ho sabem del tot,
però si podem assegurar que fugia de les forces
de seguretat que ordenaren la seva recerca i no fou
capturat fins 1941 a Sevilla. Llavors l'Audiència
Provincial de la capital andalusa es preparà
per traslladar-lo a Pamplona. Però a l'agost
d'aquell any va fugar-se en "una conducción
de presos" . Tampoc sabem què hi feia a
Sevilla. Volia creuar la frontera per Portugal, com
feren tants antifranquistes? Llavors es desconeixia
l'estreta col·laboració repressora entre
Madrid i Lisboa i es pensava que era més fàcil
sortir per allí que pels Pirineus .
Un cop escapolit de la policia
va haver de refugiar-se a les muntanyes del Sistema
Bètic on hi havia un important focus de màquis
.
La seva participació en
activitats guerrilleres és evident, ja que els
Jutjats nº 2 de Granada i el de Primera Instància
de Colmenar (Málaga) li instauraren causes criminals
per "robo y tenencia ilícita de armas"
. A partir de llavors la seva pista es perd. Segurament
quan la guerrilla a Granada i Málaga, a partir
de 1946, fou derrotada . Alfredo Lorente hagué
de fugir de nou. Per ell tot era millor que caure en
mans de les forces repessives. Però, on anar?.
França era la llibertat. Podia, per tant, intentar
novament passar la ratlla, o potser pensà en
amagar-se un temps prop de Segorb, la seva població,
tal com feien tants perseguits. Perquè allí
hi tenia família, amics d'infantesa i, per tant,
lleialtats bàsiques .
Un fugitiu com ell, sense papers
o amb documentació falsa, amb vàries ordres
de recerca, el que millor podia fer era viatjar de nit,
pels passos de muntanya. Per aquest camins arribà
al Sistema Ibèric, on l'Agrupació Guerrillera
de Llevant i Aragó (AGLA) era molt activa. La
seva col·laboració amb l'AGLA està
documentada i el seu nom de guerra era 'Alfredo el Loco'
, però no sabem si se hi integrà el 1946
o el 47. Degué deixà l'AGLA a finals de
1947 perquè a principis de 1948 ja estava establert
a La Canonja. Per què deixà l'AGLA? Per
què mai se hi sentí integrat?. El renom
'el Loco' revelaria problemes psiquiàtrics?.
En qualsevol cas per les dates que ell entrà
a l'AGLA la guàrdia civil ja tenia superioritat
estratègica sobre la guerrilla i aquesta estava
totalment a la defensiva.
En arribar a La Canonja, establí
el seu domicili a Mas Ricart nº 97, però
no sabem quan temps hi visqué i si estava sol
o l'acompanyaven la seva dona, Angela Nubial Casals,
i els seus dos fills, que consten a la fitxa d'empresonament.
Amb tot el que solien fer els perseguits era anar sols,
això els hi donava més seguretat i rapidesa
de moviments. I el fet d'anar a viure al camp s'entén
dins d'aquesta lògica de passar el més
desapercebut possible.
3.- El calvari
La relativa tranquil·litat
que trobà a La Canonja, ja que tot el País
Valencià i les Terres de l'Ebre eren zona d'actuació
guerrillera, s'estroncà l'11 de juny de 1948,
quan forces de la guàrdia civil el detingueren
a la finca Clos de Montserrat, entre els termes de Constantí
i La Canonja. Començava per ell el període
més dramàtic de la seva existència.
Ingressà el dia següent
a la presó provincial com a pres preventiu, com
a conseqüència d'un procés obert
pel Jutjat Militar de Tarragona sobre "actividades
relacionadas con los bandoleros" . Des del dia
del seu ingrés a la presó fins l'1 de
juliol estigué aïllat als soterranis, passant
llavors a la 3ª galeria.
El 14 d'agost Alfredo Lorente sol·licità
al cap del Jutjat Militar de Tarragona la concessió
de la llibertat provisional, essent-li denegada el 23
d'octubre. Però no es desanimà i el 4
de gener de 1949 tornà a insistir amb la mateixa
petició, si bé vuit dies més tard
li retornaren la instància sense cursar-la al·legant
que aquella demanda ja li havia estat refusada l'octubre
anterior. Novament envià la carta l'1 de febrer
de 1949, tornant-li a ser denegada. Llavors sembla que
el seu ànim se'n resentí i el 7 d'abril
va ser autoritzat a anar a l'Hospital Militar per problemes
de salut.
La seva situació se li complicà
encara més a partir del maig quan arribà
a la presó de Tarragona un exhort del Jutjat
d'Instrucció de Pamplona sobre el furt que suposadament
havia comès el 1940 i el més següent
arribaren les altres responsabilitats dels Jutjats de
Màlaga i Granada. Per això estan en presó
ratificada se li tornà a denegar una nova petició
de llibertat condicional que havia fet el 16 de setembre.
No sabem quan Alfredo Lorente es
va maridar, però el cert es que amb la vida que
dugué des de 1939 no era fàcil gaudir
d'una vida familiar normal, però això
no significà que se'n desentengués de
la seva dona i dels dos fills. Per això, el 6
de desembre de 1948 feu una instància al governador
civil demanant que la seva família fos inclosa
en la llista de persones necessitades per rebre el lot
de menjar que s'enviava per Nadal. I el 28 de setembre
de l'any següent, un cop li fou ratificada la presó
definitiva, sol·licità cobrar el subsidi
familiar per poder ajudar els seus.
Per tal de reduir la condemna i
fer mèrits, quan ingressà a la presó,
es matriculà als exàmens d'analfabetisme
i al primer grau de religió, obtenint un excel·lent
el 13 de gener de 1949. El novembre d'aquell any li
fou sobresseïda provisionalment la causa que se
li seguia a Tarragona i que havia estat en l'origen
de la seva detenció, cosa que significava que
les forces d'ordre no havien pogut demostrar la seva
relació amb l'AGLA, però encara li restaven
les causes obertes a Pamplona, Granada i Màlaga.
A més, les autoritas militar el col·locaren
a disposició del "Excelentísimo Sr.
General Jefe de las Fuerzas Militares de Marruecos"
per deserció, perquè no havia acudit a
la caixa de reclutes quan havia estat cridat.
La situació es degué
tornar desesperant. Tenia llavors 31 anys acabats de
fer i molta presó per davant si el condemnaven
per les tres causes pendents i, a més, encara
li quedaven tres anys de servei militar. Per això,
aparentment, la seva salut mental se'n ressentí
i el desembre de 1949 fou declarat "irresponsable
por enajenación mental". Per això
el 28 de gener de 1950 les autoritats militars li comunicaren
que el cap de les forces armades de Marroc havia decidit
"el sobresseimiento de la causa". Però
les altres que tenia pendents continuaren obertes. Per
això el 29 de març de 1950 fou traslladat
de la presó de Tarragona a la de Granada per
ser jutjat. Era l'inici d'un periple que l'havia de
dur més tard a Màlaga i a Navarra.
En relació a la seva salut
mental seria fins a cert punt comprensible a causa de
la duresa de la vida que portà: guerra, guerrilla
i presons, li fessin perdre l'enteniment o part d'ell.
Leandre Saún , detingut l'any 44 que romangué
a la presó fins la dècada dels 60, va
conèixer molts detinguts que per tortures o privacions
van acabar bojos. Però també hi hagué
els que, com el cas d'un guerriller anomenat 'Wilson',
es feien passar per bojos per escapar de la pena de
mort i encara d'altres al·legaven problemes mentals
per rebre penes més reduïdes. El perill
fou que molts, per fer convincent el seu paper, se hi
acabaren tornant de veritat.
4.- Conclusions
Alfredo Lorente Jover passà
poc temps a La Canonja, segurament menys de dos anys,
però l'estudi del seu expedient de presó
ens permet conèixer la dura 'victoria' imposada
pel franquisme a partir de 1939. I, certament, el seu
cas no fou una excepció, sinó que representa
en gran mesura a tota una generació d'irreductibles
que lluitaren fins al límit de les seves forces
per canviar la dissort d'un règim inhumà.
|
