|
SUMARI
La proliferació en els últims anys de
projectes de museització, centres d'interpretació,
i fins i tot alguna "performance" al voltant
del tòpic de la batalla de l'Ebre (1938) permet
fer una aproximació a com la "memòria"
es crea, institucionalitza, dissemina i s'entén
dins una societat.
En aquest sentit, l'experiència al voltant de
la l'Ebre és adequada per copsar el paper subaltern
del "museòleg" respecte d'altres actors
en la construcció i representació de la
història pública contemporània
de Catalunya.
SÍNTESI
1. Memòries en conflicte
2. Polítiques de la memòria
3. El museòleg en el teatre de la memòria
1. MEMÒRIES EN CONFLICTE
Des de finals del segle XX, poques paraules han adquirit
un poder tan evocador en la vida cultural moderna com
el de "memòria". Aquest encantament
amb la memòria no deixa de ser més que
un dels aspectes més durables de la nostra modernitat
. Entrats en un nou mil·leni, la fascinació
per la memòria no presenta a hores d'ara cap
simptoma d'esgotar-se. En commemoracions, llibres, sèries
de TV, homenatges, exposicions, noticiaris, inauguració
de monuments, fins i tot dedicant anys sencers a la
figura d'un personatge o un esdeveniment… la vida
quotidiana és ben plena de rituals per "fer
memòria" i recordar el passat. La memòria
desprén autenticitat, tradició i, fins
i tot, ens fa pensar en alguna cosa "sagrada".
Per a molta gent la memòria és, d'alguna
manera, una forma d'immortalitat.
En qualsevol cas, totes aquestes
actituds contemporànies envers el passat acostumen
a coincidir en un punt: La memòria social és
una entitat inmanent, una cosa donada que no pateix
canvis, com "una fotografia que reprodueix una
imatge quieta d'una situació desapareguda".
En aquest sentit, massa sovint es descuida el detall
que, feta de record i també d'oblit, la memòria
és una "supervivència constant"
que construeixen cada dia homes de carn i ossos. La
memòria no està en els arxius i documents
sinó en la gent. A través d'ella, "la
historia sigue viviendo y reelaborando las esperanzas,
proyectos o desánimo de hombres y mujeres que
buscan dar un sentido a la vida, conocer, entender,
para poner orden en el caos" . I de la mateixa
manera que l'aigua dels rius es troba en moviment constant,
la memòria no és mai una fotografia fixa.
És una construcció històrica que
es transforma d'acord al context en què es crea.
Entesa d'aquesta manera, la memòria
comença a deixar de ser un lloc comú i
plàcid per convertir-se en un espai hermenèutic
on estan presents el consens i el disens d'una societat.
Amb més o menys intensitat, la memòria
està sempre en conflicte perquè no representa
el mateix per tothom i perquè forma part d'una
lluita per l'hegemonia cultural. Aquest esquema d'una
memòria en conflicte és ben patent en
el casos de el Born, els Papers de Salamanca… o
en els mateixos espais on va tenir lloc la batalla de
l'Ebre el 1938.
Ho hem explicat moltes vegades
en diferents llibres i articles en els darrers anys
. La batalla de l'Ebre no és només un
aconteixement històric amb unes coordenades físiques
i temporals determinades. El seu record ha estat utilitzat
i s'ha expressat, des del 1938 fins avui mateix, amb
llenguatges molt diversos i des de visions del món
totalment oposades. El franquisme, per exemple, es va
afanyar en escampar sobre el mateix camp de batalla
la seva visió de la victòria en forma
de monuments commemoratius per homenatjar els seus morts.
No obstant, i encara que ocupant espais marginals, la
memòria de l'Ebre també és una
referència ben clara de la cultura antifranquista
democràtica. Totes aquestes restes encara són
presents damunt el paisatge i són un testimoni
de la creació de la memòria històrica.
De manera que la batalla de l'Ebre,
en la seva dimensió espacial i cultural, és
un referent ben potent que ens mostra el procès
de formació d'una memòria en conflicte
i en evolució constant. La batalla de l'Ebre
ens pot ajudar a entendre les vies en què les
societats es pensen a si mateixes al voltant del passat.
També ens pot ensenyar com l'ús que en
fan en el seu present ens il·lustra els contextos
institucionals en què operen els gestors del
patrimoni cultural . Per tot això, investigar
les diverses iniciatives -tant les reexides com les
frustrades o les silenciades en el seu intent de representar
el passat-, així com els actors i institucions
que s'han implicat en la museització de la batalla
de l'Ebre des de finals del segle XX ens proporciona
algunes pautes per entendre el nostre món contemporani.
2. POLÍTIQUES DE LA MEMÒRIA
Els diversos i successius esforços
generats per museitzar la batalla de l'Ebre formen part
d'un procès molt recent que es va iniciar a finals
dels anys noranta. No obstant això, aquests esforços
i les seves materialitzacions constitueixen a hores
d'ara una experiència molt interessant per entendre
la dinàmica de construcció social d' "història
pública". Més que res, perquè
ens introdueixen de ple en la manera en què diversos
actors generen o participen en els discursos de la representació
del passat.
Dit en poques paraules, i tal com passa en altres tòpics,
el tema de fons de la museització de la batalla
de l'Ebre gira al voltant de "la decisió
d'usar políticament la història per fixar
un relat que explique als ciutadans el seu país
amb la presència d'un discurs públic i
oficial" . El problema de l'Ebre ha estat que aquest
relat oficial no ha quatllat del tot fent-se hegemònic.
De manera que no ha pogut fer callar altres relats del
passat i, per tant, no ha pogut convertir-se finalment
en "història pública", entesa
com aquella que es presenta sempre empaquetada en una
forma narrativa i que "la gent normal porta dins
dels seus caps" . Amb tot, el més destacable
de la història pública no és la
seva estructura narrativa en un sentit formal -un relat
amb un orígen, una seqüència temporal,
un argument i una conclusió- sinó els
principis morals, més o menys explícits,
que transmet. Aquest relat no és mai una forma
discursiva neutra. Les narracions adeqüen els materials
històrics a una interpretació prefigurada
que sempre està orientada cap a un sentit. La
història pública vol donar veu al passat
per explicar alguna cosa del present. I per acabar-ho
de complicar, els actors que intervenen en aquesta representació
del passat -i, en conseqüència, de la lluita
per la hegemonia cultural- no sempre expliciten, de
manera conscient o no, el seu paper. Per aquest motiu
massa sovint el "discurs" de què és
allò que es vol presentar al públic es
tamisa o "disfressa" amb altres raons.
Des del 1997, any en què
es pot convenir que va començar tot això,
s'han donat almenys tres abordatges -això és,
tres relats o discursos- per museitzar la batalla de
l'Ebre i donar veu als seus espais històrics.
El primer abordatge, no necessàriament
en el sentit cronològic, que té la voluntad
de fer visible el seu discurs sobre el passat de la
batalla de l'Ebre és l'institucional. És
el "relat de l'oblit". A partir de la commemoració
del seixantè anniversari dels fets be·lics,
les institucions locals i nacionals es van afanyar en
institucionalitzar la memòria de l'Ebre. Ajuntaments,
Consells Comarcals i Generalitat han impulsat diverses
iniciatives -fins i tot duplicades i enfrontades en
alguns casos- al voltant de la batalla de l'Ebre. Amb
tot, cap d'elles s'ha esforçat gaire per dotar
la memòria de l'Ebre d'un discurs històric
i, menys encara, d'un projecte museístic coherent.
Per a la totalitat d'aquestes iniciatives i actuacions,
comptant en alguns casos amb l'assessorament d'un historiador-periodista,
la batalla de l'Ebre és un nou atractiu turístic
que ha de girar al voltant del tòpic de la pau
. El suport als actes de la lleva del Biberó,
la creació d'un itinerari de la pau per la Terra
Alta o la instal.lació de nous monuments a la
pau, com per exemple a Corbera d'Ebre l'any 2000…
són unes quantes evidències d'aquesta
narració assèptica que ha escollit el
camí més còmode per explicar el
passat. El mateix Memorial de la batalla de l'Ebre ,
constituït el 2002 per diferents municipis de la
Terra Alta i per la Generalitat de Catalunya amb l'objectiu
de dinamitzar el patrimoni cultural associat a aquest
fet històric, ha acabat decantant els seus recursos
per administrar una ossera i una mena d'oficina de desapareguts
per tal d'ajudar a identificar els morts de la batalla
de l'Ebre . De manera significativa i sense un projecte
cultural i museístic clar , els nous monuments
i memorials no serveixen per explicar gran cosa ni de
la batalla de l'Ebre ni de la Guerra d'Espanya i, paradoxalment,
s'instal·len en el context d'una Europa encesa
per la guerra dels Balcans, de la mateixa manera que
cremava a principis del segle XX. La història,
en aquest relat, queda aparcada a la vora d'aquests
camins de la pau i, aparentment, aquest és el
discurs que sembla que ha acabat fent-se hegemònic.
El segon abordatge que dóna
veu als espais històrics de la batalla de l'Ebre
reconeix tenir com a principal objectiu la "comprensibilitat",
per a horitzons destinataris diversos, de determinats
continguts de la història . Coincideix amb el
"relat del l'oblit" en considerar que la batalla
de l'Ebre com una una imatge fòssil d'una situació
desapareguda que es pot restituir sense cap modificació.
Aquest enfoc ha estat desenvolupat per arqueòlegs
i professors vinculats amb el departament de Didàctica
de les Ciències Socials de la Universitat de
Barcelona. Normalment, els relats generats per aquests
actors en la reconstitució de la batalla de l'Ebre
són coneixements fragmentats que es centren en
aspectes merament bèl·lics i cronològics
on qualsevol aproximació a la memòria
social s'ofega en un mar d'irrelevància i trivialitat.
En conseqüència, donat que l'únic
ús que queda per a tota aquella informació
que no té cap connexió real amb les nostres
vides és matar el temps , el seu es pot considerar
com el "relat de l'entreteniment i l'espectacle".
En aquest sentit, ha promogut intervencions controvertides
com "revivals" per recrear en viu i en directe
alguns episodis del conflicte bel·lic de 1938,
així com també algunes prospeccions arqueològiques
"a la recerca de restes humanes" de la batalla
de l'Ebre. Intervencions que tenen possiblement com
a únic mèrit destapar involuntàriament
vells debats significatius en les CC.SS sobre, entre
altres, la legitimitat dels procediments a partir dels
quals alguns investigadors "generen coneixement"
al marge del context social en què es troben
, etc.
Finalment, un tercer relat que
ha intentat fer visibles els espais històrics
de la batalla de l'Ebre és el que van iniciar
el 1997 alguns alumnes-geògrafs del màster
de Museologia i Gestió del Patrimoni Cultural
de la Universitat de Barcelona. Aquesta narració
del passat parteix d'una doble premisa que assumeix,
en primer lloc, que la memòria és un àmbit
en conflicte i reconstrucció permanent. En aquest
sentit, considera la batalla de l'Ebre com un referent
històric i cultural, que comença el 1938
i acaba en el mateix present, i on la dimensió
espacial és fonamental com a recurs per accedir
al passat. La "invenció" d'un sentit
col·lectiu de lloc, de la mateixa manera que
la "invenció" de la història
pública, és part de la lluita per l'hegemonia
cultural, de les relacions de poder entre diferents
grups i interessos . Per aquest motiu, es va afanyar
des del principi a donar veu als mateixos espais històrics
de la batalla de l'Ebre per convertir-los en "història
pública". I ho va aconseguir, parcialment,
dins la polèmica resultant de la implantació
massiva d'aerogeneradors en els espais històrics
de la batalla de l'Ebre. Tanmateix, els mateixos espais
històrics del franquisme i de l'antifranquisme
de l'Ebre, que el 1999 van ser sistematizats en un projecte
museístic encarregat per la Generalitat de Catalunya
, continúen encara el 2003 sense elements i pautes
museogràfiques que apropin els visitants al coneixement
d'una part important de la història de Catalunya.
Per aquesta raó, aquest es pot considerar com
el "relat del corrent i del reconeixement"
de la memòria democràtica. I possiblement
per això mateix, aquest ha estat el discurs de
la història i la representació del passat
de la batalla de l'Ebre a desactivar i silenciar.
3. EL MUSEÒLEG EN EL TEATRE DE LA MEMÒRIA
Com s'ha intentat mostrar, la batalla de l'Ebre, en
la seva dimensió cultural, ens transporta a un
conflicte incruent on es fa ben visible la construcció
social de la memòria. Un procès en què
participen diferents actors socials i polítics
que intenten fer prevaldre la seva visió del
món. Un procès, així mateix, en
el que els discursos i les formes de generar memòria
canvien segons el context i les condicions d'existència
en què es troben els actors que intervenen. Davant
això, per què la figura del museòleg
-i especialment del museòleg vernacular- ha quedat
relegada a un paper subaltern, a l'ombra de polítics,
historiadors, arqueòlegs i altres en el procès
de representació del teatre de la memòria
de l'Ebre ?
Possiblement , la resposta explicativa
d'aquesta subalternitat es troba en el fet que, quasi
30 anys després de la desaparició de la
dictadura, no existeix encara una política oficial
per recuperar la memòria de l'antifranquisme.
La clau d'això rau en què "la abundacia
de estudios serios sobre la dictadura es una realidad
positiva pero insuficiente, pues precisa la divulgación
para construir un conocimiento públicoque sólo
puede existir con el impulso de la razón y el
poder político que garantice el ejercicio de
ese derecho a los ciudadanos al saber histórico"
. En contra d'un discurs oficial massa estés,
el coneixement històric és més
que una simple opció de llibertat personal i
solitària. És un dret que, en el nostre
cas, ha estat mermat durant massa temps.
En l'exemple de l'Ebre, aquesta
mancança ha pesat com una llosa. A diferència
del que està passant a la resta de Catalunya,
on el clima per donar llum al període franquista
fa preveure avanços importants, l'explicació
de la història recent està estancada al
sud del país.
Un estancament que és també
la conseqüència de la incomprensió
del paper que juga el museòleg en les societats
contemporànies com un mediador entre memòria,
patrimoni cultural i audiències. Els habitants
de les Terres de l'Ebre de contemplen una vegada més
com les noves autoritats, ara en democràcia,
aixequen més monuments o projecten noves osseres.
Des del punt de vista de la museologia, no hi ha cap
novetat en aquestes intervencions. Més bé
al contrari, són un retorn al passat que desactiven
qualsevol projecte museístic orientats a comprendre
la lluita entre el franquisme i l'antifranquisme a l'Ebre.
Per aquesta raó, les perspectives actuals no
poden ser més dessoladores. Per desgràcia,
no s'ha entès que la tasca específica
del museòleg que s'encara a una memòria
en conflicte és, precisament, modular totes les
sensibilitats implicades i, alhora, interpretar i donar
veu al passat a partir d'evidències materials
. Un rol que converteix al museòleg és
un intèrpret clau en l'activació i el
tractament de les restes patrimonials associades a la
batalla de l'Ebre per tal de fer accessible el coneixement
històric. Finalment, la manca de reconeixement
d'aquest rol de mediació que desenvolupen els
museòlegs ha estat decisiva en la desactivació
del dret dels ciutadans a conèixer el passat
a través de la gestió del seu patrimoni
cultural.
En resum, comdemnats a reproduir
imatges quietes d'una situació desapareguda,
cada vegada és més difícil activar
i entendre la memòria de la lluita democràtica.
En aquest estrany context, tot fa pensar que intervencions
com les esmentades construccions d'osseres i oficines
de desapareguts, que impulsen les institucions públiques
, no són més que conats per donar alguna
sortida a la demanda social de coneixement de la història.
Per desgràcia, sembla que no són els instruments
més adequats en ple segle XXI per salvar, no
ja els cossos, sinó la memòria democràtica
de l'Ebre que ja vola directament cap a l'oblit.
Edmon Castell i Lluís Falcó,
són geògrafs i museòlegs
Actualment dirigeixen el MUSEU DEL VENT de L'Aldea
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
BENDER, Barbara; WINER, Margot
(Eds.) (2001). Contested Landscapes. Movement, Exile
and Place. Oxford-New York: Berg
FORTY, Adrian; KÜCHLER, Susanne
(Eds.) (1999). The Art of Forgeting. Oxford-New York:
Berg.
GNECCO, Cristobal; ZAMBRANO, Marta
(2000). Memorias hegemónicas, memorias disidentes.
Bogotá DC: Instituto Colombiano de Antropología
e Historia.
HAYDEN, Dolores. "Urban Landscape
History: The Sense of Place and the Politics of Space".
A: GROTH, Paul; BRESSI, T. (Eds.) (1999). Understanding
Ordinary Landscapes. New Haven-London: Yale University
Press. pp. 111-134
INIESTA, Montserrat. "El museógrafo
como autor (o tribulaciones del antropólogo metido
a conservador del patrimonio en los años noventa)".
A: AGUILAR CRIADO, Encarnación (Coor.) (1996).
De la construcción de la historia a la práctica
de la antropología en España. Zaragoza:
FAAEE. pp. 189-203
LOWENTHAL, David (1998), The Heritage
Crusade and the Spoils of History. Cambridge: Cambridge
University Press.
POSTMAN, Neil (1990). Divertim-nos
fins a morir. El discurs públic a l'època
del "show-business". Barcelona: Llibres de
l'Índex.
SAMUEL, Raphael (1994). Theatres
of Memory. London-New York: Verso.
|
