IV JORNADAS EL MAQUIS EN SANTA CRUZ DE MOYA. CRÓNICA RURAL DE LA GUERRILLA ESPAÑOLA. MEMORIA HISTÓRICA VIVA.

Santa Cruz de Moya, 2, 3 y 4 de octubre de 2003.

Un maquis a la recerca de la frontera.

J. Sànchez Cervelló.
C. Llaurado Bros.

Autores de Maquis: El puño que golpeó al franquismo. Flor del Viento. 2003.

1.- Introducció.

Quan vàrem estudiar l' Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó , buidàrem el fons de detinguts de la presó de Tarragona que està dipositat a l' Arxiu Històric de Tarragona (AHT). Aleshores, ens trobarem amb l' expedient d' Alfredo Lorente Jover, detingut a La Canonja el maig de 1948. La documentació conservada en aquest arxiu és insuficient per conèixer amb detall la trajectòria vital d' aquest lluitador antifranquista; però certament ens permet fer un estudi aproximatiu. Però si algú vol aprofundir la recerca, hauria de consultar el seu expedient militar, el consell de guerra i els processos oberts a diversos jutjats.

2.- Atansament a la seva trajectòria militant.

Alfredo Lorente Jover va néixer a Segorb (Castelló) el 29 d' octubre de 1918. Pertanyia a una família amb recursos econòmics; perquè, segons consta a la fitxa d' ingrés a la presó de Tarragona (12.VI.1948), era estudiant de Medecina. Per tant, donat que l' any 1940 ja està reclamat pel Jutjat d' Instrucció de Pamplona, i que per aquelles dates no estaven les universitats obertes, va haver d' iniciar la carrera abans o durant la guerra civil, ja que el 1936 tenia 18 anys. El conflicte fratricida, amb tota probabilitat va interrompre els seus estudis, ja que algun curs l' hagué de fer durant la guerra, fins que no cridaren la seva quinta a files a inicis de 1938. Això sinó va marxar voluntari.

Va combatre a les fileres de l' Exèrcit Popular de la República, i com tenia instrucció superior va poder realitzar els cursos de capacitació com a oficial o suboficial i segurament degué ingressar als serveis sanitaris. Sabem que la derrota de 1939 no el deixà indiferent i, a partir de llavors, es mostrà, amb les armes a la mà, disposat a canviar el curs de la història.

L' any 1940, es trobava a Pamplona o als voltants i, segons el Jutjat de la capital navarra, cometé va cometre un furt . Això no significa que Alfredo Lorente fos cap delinqüent. La dictadura prohibí que es designés els antifranquistes armats com a maquis o guerrillers i, per contra, s' havien d' anomenar lladres, bandolers, etc.. per així amagar a la opinió pública la transcendència política de les seves accions. Per tant, s' ha de tenir clar que no sempre que trobem una persona acusada de robatori és un delinqüent comú. És que robar, ni que sigui per menjar, no és un delicte? Si i no. La desesperació dels fugitius del franquisme els podia dur a realitzar el que els guerrillers anomenaven 'apropiacions'. Amb tot, eren accions que preferien no realizar, perquè això els indisposava amb les persones perjudicades. Molts cops, qui els denunciava a les forces policials ho feia per curar-se amb salut per, si de vegades algú els delatava, tenir una coartada. Però els maquis sempre que podien pagava pagaven: el menjar, la roba i els serveis que necessitaven. També procurava procuraven la complicitat de les persones antifranquistes, que compartien els mateixos ideals. Això no vol dir que, davant la necessitat, no robessin.

Què hi feia el nostre home a Pamplona i voltants el 1940? Intentava passar a França? Estava detingut en un camp de concentració o un batalló de treballadors? No ho sabem del tot, però si podem assegurar que fugia de les forces de seguretat que ordenaren la seva recerca i no fou capturat fins 1941 a Sevilla. Llavors l' Audiència Provincial de la capital andalusa es preparà per traslladar-lo a Pamplona. Però a l' agost d' aquell any va fugar-se en "una conducción de presos". Tampoc sabem què hi feia a Sevilla. Volia creuar la frontera per Portugal, com feren tants antifranquistes? Llavors es desconeixia l' estreta col·laboració repressora entre Madrid i Lisboa i es pensava que era més fàcil sortir per allí, que pels Pirineus.

Un cop escapolit de la policía, va haver de refugiar-se a les muntanyes del Sistema Bètic, on hi havia un important focus de màquis.

La seva participació en activitats guerrilleres és evident, ja que els Jutjats nº 2 de Granada i el de Primera Instància de Colmenar (Málaga) li instauraren causes criminals per "robo y tenencia ilícita de armas". A partir de llavors, la seva pista es perd. Segurament, quan la guerrilla a Granada i Málaga, a partir de 1946, fou derrotada. Alfredo Lorente hagué de fugir de nou. Per ell tot era millor que caure en mans de les forces repessives. Però, on anar?. França era la llibertat. Podia, per tant, intentar novament passar la ratlla, o potser pensà en amagar-se un temps prop de Segorb, la seva població, tal com feien tants perseguits. Perquè allí hi tenia família, amics d' infantesa i, per tant, lleialtats bàsiques.

Un fugitiu com ell, sense papers o amb documentació falsa, amb vàries ordres de recerca, el que millor podia fer era viatjar de nit, pels passos de muntanya. Per aquests camins arribà al Sistema Ibèric, on l'Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó (AGLA) era molt activa. La seva col·laboració amb l'AGLA està documentada i el seu nom de guerra era 'Alfredo el Loco', però no sabem si se hi va integrà el 1946 o el 47. Degué deixà l'AGLA a finals de 1947 perquè a principis de 1948 ja estava establert a La Canonja. Per què deixà l'AGLA? Per què mai se hi va sentí integrat?. El renom 'el Loco' revelaria problemes psiquiàtrics?. En qualsevol cas, per les dates que ell entrà a l'AGLA la guàrdia civil ja tenia superioritat estratègica sobre la guerrilla i aquesta estava totalment a la defensiva.

En arribar a La Canonja, establí el seu domicili a Mas Ricart nº 97, però no sabem quan temps hi visqué i si estava sol o l' acompanyaven la seva dona, Angela Nubial Casals, i els seus dos fills, que consten a la fitxa d' empresonament. Amb tot, el que solien fer els perseguits era anar sols, això els hi donava més seguretat i rapidesa de moviments. I el fet d' anar a viure al camp s' entén dins d' aquesta lògica de passar el més desapercebut possible.

3.- El calvari.

La relativa tranquil·litat que trobà a La Canonja, ja que tot el País Valencià i les Terres de l'Ebre eren zona d' actuació guerrillera, s' estroncà l' 11 de juny de 1948, quan forces de la guàrdia civil el detingueren a la finca Clos de Montserrat, entre els termes de Constantí i La Canonja. Començava per ell el període més dramàtic de la seva existència.

Ingressà el dia següent a la presó provincial com a pres preventiu, com a conseqüència d' un procés obert pel Jutjat Militar de Tarragona sobre "actividades relacionadas con los bandoleros". Des del dia del seu ingrés a la presó fins l' 1 de juliol, estigué aïllat als soterranis, passant llavors a la 3ª galeria.

El 14 d' agost Alfredo Lorente sol·licità al cap del Jutjat Militar de Tarragona la concessió de la llibertat provisional, essent-li denegada el 23 d'octubre. Però no es desanimà i el 4 de gener de 1949 tornà a insistir amb la mateixa petició, si bé, vuit dies més tard, li retornaren la instància sense cursar-la al•legant que aquella demanda ja li havia estat refusada l' octubre anterior. Novament envià la carta l' 1 de febrer de 1949, tornant-li a ser denegada. Llavors sembla que el seu ànim se'n resentí i el 7 d' abril va ser autoritzat a anar a l'Hospital Militar per problemes de salut.

La seva situació se li complicà, encara més, a partir del maig, quan arribà a la presó de Tarragona, un exhort del Jutjat d'Instrucció de Pamplona sobre el furt, que suposadament, havia comès el 1940 i el més següent arribaren les altres responsabilitats dels Jutjats de Màlaga i Granada. Per això, estan en presó ratificada se li tornà a denegar una nova petició de llibertat condicional, que havia fet el 16 de setembre.

No sabem quan Alfredo Lorente es va maridar, però el cert es que amb la vida que dugué des de 1939 no era fàcil gaudir d' una vida familiar normal, però això no significà que se'n desentengués de la seva dona i dels dos fills. Per això, el 6 de desembre de 1948 feu una instància al governador civil demanant que la seva família fos inclosa en la llista de persones necessitades per rebre el lot de menjar que s' enviava per Nadal. I el 28 de setembre de l' any següent, un cop li fou ratificada la presó definitiva, sol·licità cobrar el subsidi familiar per poder ajudar els seus.

Per tal de reduir la condemna i fer mèrits, quan ingressà a la presó, es matriculà als exàmens d' analfabetisme i al primer grau de religió, obtenint un excel·lent el 13 de gener de 1949. El novembre d' aquell any li fou sobresseïda provisionalment la causa que se li seguia a Tarragona i que havia estat en l'origen de la seva detenció, cosa que significava que les forces de l´ ordre no havien pogut demostrar la seva relació amb l'AGLA, però encara li restaven les causes obertes a Pamplona, Granada i Màlaga. A més, les autoritas militar el col·locaren a disposició del "Excelentísimo Sr. General Jefe de las Fuerzas Militares de Marruecos" per deserció, perquè no havia acudit a la caixa de reclutes quan havia estat cridat.

La situació es degué tornar desesperant. Tenia llavors 31 anys acabats de fer i molta presó per davant si el condemnaven per les tres causes pendents i, a més, encara li quedaven tres anys de servei militar. Per això, aparentment, la seva salut mental se'n ressentí i el desembre de 1949 fou declarat "irresponsable por enajenación mental". Per això el 28 de gener de 1950 les autoritats militars li comunicaren que el cap de les forces armades de Marroc havia decidit "el sobresseimiento de la causa". Però les altres que tenia pendents continuaren obertes. Per això el 29 de març de 1950 fou traslladat de la presó de Tarragona a la de Granada per ser jutjat. Era l' inici d' un periple que l' havia de dur més tard a Màlaga i a Navarra.

En relació a la seva salut mental seria fins a cert punt comprensible a causa de la duresa de la vida que portà: guerra, guerrilla i presons, li fessin perdre l' enteniment o part d' ell. Leandre Saún , detingut l' any 44 que romangué a la presó fins la dècada dels 60, va conèixer molts detinguts que, per tortures o privacions, van acabar bojos. Però també hi hagué els que, com el cas d' un guerriller anomenat 'Wilson', es feien passar per bojos per escapar de la pena de mort i encara d' altres al·legaven problemes mentals per rebre penes més reduïdes. El perill fou que molts, per fer convincent el seu paper, se hi acabaren tornant de veritat.

4.- Conclusions.

Alfredo Lorente Jover passà poc temps a La Canonja, segurament menys de dos anys, però l' estudi del seu expedient de presó ens permet conèixer la dura 'victoria' imposada pel franquisme a partir de 1939. I, certament, el seu cas no fou una excepció, sinó que representa en gran mesura a tota una generació d' irreductibles, que lluitaren fins al límit de les seves forces per canviar la dissort d' un règim inhumà.